Jugando a aprender

–          Hacemos que aprendemos?
–          Vale. Cómo se juega?
–          Yo te pregunto una pregunta y tú tienes que contestarme lo que yo te diga
–          Igual, igual?
–          Sí, igual, igual
–          Qué aburrido! Y para qué sirve?

Para tranquilizar las conciencias. Para evitar que los niños y niñas usen sus palabras y nos demos cuenta que siguen con sus propias ideas a pesar de nuestras explicaciones. Para barnizar un sistema que no va. Para justificar que nada cambie. Para mantener un autoengaño que nos permita vivir en la incoherencia.

Yo pregunto que queréis saber de un animal y me contestáis cómo es, qué come, dónde vive…. porque si me preguntáis cómo se aguanta la Luna o cómo le salen las raíces a una lenteja si está cerrada o por qué no nos caemos cuando la Tierra nos pone boca abajo en el espacio…. haré que no os he oído, porque todo eso no sale en los libros.

Yo pregunto las partes de la flor y me respondéis con estambres y pistilos porque si os doy una manzana para que penséis qué parte de la flor ha desarrollado cada una de las partes de la manzana podrían salir muchas dudas y no tocan.

Yo os pregunto cómo se alimenta un feto y me respondéis a coro “por el cordón umbilical” porque si os propusiera reconstruir con materiales lo que pasa en el interior de una madre podría comprometer mi estatus de enseñante-que-todo-lo-sabe.

Yo os doy una pauta de informe de laboratorio y vamos rellenando el formulario todos juntos, no vaya a ser que acabéis poniendo en las conclusiones aquello que os ha salido en lugar de aquello que tenía que salir.

Es el juego de enseñar, donde poco o nada se aprende. Un juego que se juega en demasiadas aulas, un juego que desgasta, que malgasta, que corroe, que apolilla, que carcome, que enmohece, que marchita las neuronas de puro aburrimiento.

Si somos honestas con nuestro compromiso como enseñantes, debemos evitar el escondernos detrás de la superficialidad, y buscar la manera que nuestros niños y niñas aprendan pero de verdad, preguntando con sus palabras, expresando sus maneras de pensar con sus cien lenguajes, contrastando sus ideas con el mundo, compartiendo significados y emociones, ….

Y nosotras a su lado.
Montserrat Pedreira

Pedreira, M. ( 2006 ) Jugar a aprender. Cuadernos de Pedagogía, 353

Educar transformant, transformar educant

Aram Estiu Graugés formador de FORMIGA I (Demarcació de Girona) i FORTRUC

17.03.2015

La transformació social és un dels estendards de MEG. A vegades reflexiono sobre si tots els caps del moviment ho tenen clar, i sovint les experiències em fan pensar que no. Potser és perquè basem el concepte en una sola cosa: el servei.

I el servei és una llosa que ens pesa, volem fer superprojectes que transformin l’entorn on vivim, però la veritat és que aquests projectes estan molt buscats i se’n troben pocs. Sovint passen per tòpics com la tercera edat i l’ajuda al Tercer Món, i s’allunyen de la transformació que busquem en l’entorn. Per mi, hem d’anar treballant-ho, però sense capficar-nos-hi massa, ja que penso que a vegades deixem en segon pla la gran tasca de transformació que és educar (el nostre pilar persona).

« Estem fent créixer persones i això requereix treballar-nos a nosaltres mateixos »

Estem fent créixer persones (m’estalviaré els adjectius que les descriuen) i això requereix que nosaltres (els caps, els formadors, els responsables…) no deixem de treballar-nos a nosaltres mateixos. No podem parar de reflexionar sobre què podem millorar de nosaltres per arribar als ideals que venem a la societat.

Hem de tenir clar que no n’hi ha prou amb fer i fer. No cal que sortim als diaris, ni que siguem trending topicdurant uns instants, ni que ens donin premis per haver fet un gran projecte. Necessitem seguir creixent (espiritualment).

En els moments que estem vivint, en què els caps de més de tres anys estan comptats i els que duren de seguida ocupen càrrecs de responsabilitat, hem de tenir molt en compte el creixement personal i la consciència en les nostres activitats. En aquest ambient, perdem consciència i deixem pas a la inèrcia. Necessitem creure’ns que estem canviant el món, que no estem fent això perquè sempre ho hem fet així, sinó perquè això farà créixer els nostres infants.

Opino que, començant per aquí, podrem aconseguir la transformació social que tant anhelem. Si ens ho proposem, serem persones conscients i coherents; només si ens ho proposem.

El cau brinda als voluntaris l’oportunitat de créixer, de qüestionar-nos i de viure’ns diferents

La Laura Durbau és cap de Ràngers i Noies Guia i responsable pedagògica de l’AEiG Montpalau de Pineda, que forma part de la Demarcació de Girona de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

Amb quants anys vas entrar al cau?

Vaig entrar al cau amb 17 anys, mai he sigut nena de cau però com a tots em van “liar”. Una amiga que era cap del Cau de Pineda em va proposar fer de cap amb ella a Castors i Llúdrigues perquè els n’hi faltaven.

El que més recordo de l’inici és com al principi et fas un fart de dir “no puc tinc cau” però amb el temps la gent ho assumeix  i et trobes “una estona o un cap de setmana que no tinguis cau”. També recordo que la meitat de vocabulari em sonava a xinès: lot, màrfega, convo, consell, taca, pics, trucs, TAPE, capelina, cap de turc, demarcació…

Entrar al cau amb la disposició amb que jo ho feia i a la meva edat és un viatge sense tornada. 6 anys al costat de caps que ja fa 12 anys que són escoltes és mitja vida.

Quants anys fa que ets voluntària?

Fa 6 anys que sóc al cau, el lloc on vaig entendre d’una manera diferent la paraula voluntariat.

Sovint al cau la paraula voluntariat ens sona estranya, ja que el que vivim i rebem, els llaços que establim, tot el que aprenem i compartim és tant gran i fort que resulta obvi que fem això perquè volem.

A més d’educar en el lleure a infants i joves perquè hi creiem i per l’oportunitat que ens brinda el cau per créixer i qüestionar-nos, fer voluntariat al cau també ens ajuda a viure’ns diferents a nosaltres mateixos, perquè les edats perden una mica les seves fronteres i a vegades els més petits som els caps i ens agrada.

Crec que els caps no som realment conscients del que fem justament perquè ens resulta natural. També és cert que el món està ple de persones que es comparteixen amb els altres (metges, pallassos, artistes, perruquers, persones sense cap titulació o professió reconeguda, professors, joves i grans, periodistes…) perquè volen. Quan hi penso sempre se m’escapa un somriure. No tot està perdut, no tothom és dolent, no tot és odi en aquest món, però també penso que tant de bo algun dia no es necessiti la paraula voluntari.

Quantes hores a la setmana hi dediques?

Quantes hores…? 2 hores segures cada dissabte, més 2 o 3 de reunió de branca, més si fem reunió d’Equip d’Agrupament, o de famílies, o comissió, o consell, o seguiment a alguna branca, o acompanyament algun cap o equip, o fem sortida o quan faig formacions…. i suma-li totes aquelles hores de whatsapps i correus per gestionar històries diàries, les hores d’anar barrinant per casa o al tren on fer la pròxima sortida, com treballar el respecte, quina dinàmica preparar per fer seguiment a aquella branca que no acaba d’anar bé, de revisar el teu paper com a cap per a millorar, tot el que queda per fer…

Crec que de pensament hi dedico 2 hores diàries segur (fins i tot quan hi penses per riure una estona recordant anècdotes) i físicament unes 7 o 8 hores a la setmana com a  mínim.

M’ha costat respondre aquesta pregunta perquè quan ho tens assumit com una part més de la teva vida és com si et preguntessin quantes hores dediques a la setmana a menjar i t’has de posar a comptar…. No ho tens present perquè la noció del temps al cau és difusa. Segur que tots sabem el que és anar a una sortida havent dormit 2 hores perquè la nit abans havíem sortit havíem tingut un consell etern o preparatius d’última hora. Crec que és més fàcil comptar les hores que no dediquem al cau.

Què fas com a voluntària al cau?

Oficialment com a voluntària assisteixo a reunions per preparar els caus de dissabte, els consells, per decidir què i com treballar com a Responsable Pedagògica, vaig a reunions de la Demarcació  de Girona i a les Assemblees.

També vaig a sortides mensuals, a infinits jocs, a dinàmiques, a revisions i més reunions… Com a cap em toca acompanyar els infants i joves en el seu creixement i deixar que ells m’acompanyin a mi. Com a responsable pedagògica també toca fer-ho amb els meus co-caps: vetllar perquè tots ho fem tan bé com puguem i ho gaudim i que al cau hi creixin persones sinceres i lliures, a més de promoure el Projecte Educatiu d’Agrupament, la promesa, el projecte, l’esperit crític i una llista infinita.

A la pràctica, però, acabem fent això i molt més: d’artistes pintant el cau, de xefs cuinant amb el que tenim i el que no tenim, d’inventors de camins, curant ferides i pors amb aigua i poc més, fent d’enginyers de tendes trencades, de psicòlegs barats, de personatges de ficció…

Suposo que la resposta breu a què faig com a voluntària al cau seria reinventar-me constantment amb consonància a la situació i al moment.

Què és per tu el voluntariat?

Crec que el voluntariat és compartir una part de tu amb altres persones i projectes, senzillament perquè hi creus i així ho sents. És sentir-te part d’una cosa més gran que tu on saps que ningú és imprescindible però que totes les persones que hi sou, sou necessàries i úniques.

El voluntariat és fer-ho perquè vols, reunir-te i allargar-te fins la una de la matinada quadrant patrulles, formar-te perquè vols i descobrir parts de tu que et resulten desconegudes. És pujar una muntanya de 3.000 metres amb una vintena de joves mentre els hi cantes traient l’esòfag per la boca perquè no pensin en el cansament, és revisar-te quan falles.

Quan parlo de compartir una part de tu amb els altres, em refereixo no només emocionalment sinó també a una part de tu amb unes competències i unes habilitats que són útils per algú altre, perquè al cau no tots som pedagogs, ni bons explicadors de contes o tocant la guitarra, ni grans muntanyencs, o fent manualitats… cadascú hi aporta el que té, el que el forma i ho fa perquè vol.

Què t’ha aportat anar al cau i per tant, l’escoltisme i el guiatge?

M’ha aportat un llistat infinit i divers d’aprenentatges, experiències, emocions… Però el que aporta sempre i a tothom el fet d’anar al cau és un espai per provar, per fer les coses diferents, per expressar-te com ets, sentir-te viu i senzill i, a sobre, poder compartir tot plegat amb tantíssimes persones precioses.

Més informació a www.vinealcau.cat.

El món no funcionaria sense els voluntaris

Cada cop que, com el passat dimarts 10 d’aquest mes van fer els esplais i agrupaments, un col·lectiu de voluntaris es veu obligat a demanar més reconeixement, em posaria a plorar. És trist que, a sobre de la feinada que fan gratis, hagin de dedicar energies a fer notar que existeixen. És lamentable que els donem per suposats, que no entenguem que mereixen suport i sense ells el món s’ensorra.

No és que les coses funcionarien pitjor sense totes les entitats del tercer sector, sense tantes organitzacions. Simplement no funcionarien. Sense les AMPAs les escoles no sabrien com gestionar els menjadors o les extraescolars. Bona part dels serveis del que anomenem estat del benestar, ara amenaçadíssim, els presten entitats, es fonamenten en part en donatius i en feines voluntàries, i són drets obtinguts gràcies a la persistència d’associacions de familiars de malalts o discapacitats. I penja tot bastant d’un fil, del de la resistència i coratge d’un actiu social impagable. I impagat. I a sobre ignorat, massa sovint.

Tot el que dic és obvi: no entenc que ho oblidem. Que menystinguem un teixit que és el millor que té el país, i que a vegades els hi posem tan difícil, en moments com aquests, de reculada de drets.

Els esplais i agrupaments reclamen, per cert, que l’educació en el lleure té un component desigual, que les famílies més afavorides fan més i millors extraescolars. Si no garantim que en l’anomenat fora classe, al marge dels horaris lectius, la canalla tingui igualtat d’oportunitats, adéu meritocràcia. Tenim milers de voluntaris disposats a garantir això. Només exigeixen, i és lamentable que hagin de pidolar-ho, que es reconegui el que fan. Reconèixer-ho és el pas imprescindible per mantenir-ho, per assumir que no és cosa d’ells, que ells carreguen bona part del mort, però els cal més que un copet a l’esquena. Calen recursos públics, de tots.

Publicat per xarxanet.org